Centro de Estimulación Integral Asociación Pequitos

MAMÁ: ¿POR QUÉ TENGO QUE IR A REHABILITACIÓN"

 FACTOR MOTIVACIÓN

“Mama por qué tengo que ir a rehabilitación?”

Esta es una pregunta que he sentido muchas veces desde que empecé en el mundo de la discapacidad. Ante esta cuestión, incomoda en muchos casos, la respuesta por parte de los padres normalmente coge dos caminos: el de felicitarlo porque está trabajando muy bien y alentarlo a seguir. O el de regañarlo y obligarlo a ir porque es bueno por él. Razones por las que normalmente los niños acaban accediendo (sobre todo si son pequeños) a continuar con el proceso. Y es en este punto donde yo os hago una pregunta: ¿realmente el niño/a a partir de estos dos estímulos está realmente motivado para continuar? ¿Es efectivo a largo plazo la tarea que estamos realizando? Yo en un principio creía que si, pero la realidad me está demostrando que iba muy equivocado.

He visto a chicos que han trabajado perfectamente toda su niñez, pero que un golpe finalizaba su paso por rehabilitación llegaban a la edad adulta y se abandonaban dejando de cuidarse. Y el más grave se que saben como hacerlo y lo han hecho toda la vida! O chicos y chicas  que al márcalos una tarea de diez repeticiones de un ejercicio concreto, si pueden en vez de diez  hacen ocho. Por qué pasa esto? Si es muy bueno por ellos y tienen los mejores profesionales a su servicio. La respuesta es porque realmente no estaban motivados. Más muy dicho, su motivación no era la correcta puesto que esta vendía de fuera. Y un golpe desaparecía el estímulo por parte de su entorno esta se acababa evaporando.

Pongamos el foco en nosotros mismos. ¿Cuándo hacemos una cosa sin importarnos el tiempo a dedicar o lo difícil que llegue a ser?. ¿Cuándo realizamos una tarea conectando totalmente con ella y perdemos el mundo de vista?... La respuesta que nos viene a la cabeza seguramente es:  cuando hacemos lo que nos gusta. Cuando hacemos cosas que nos motivan. Y aquí es cuando os hago la segunda pregunta: ¿Alguien nos lo tiene que decir? ¿Alguien nos tiene que animar o regañar? La respuesta creo que es clara. Un NO muy gordo.

Somos capaces de dedicar muchas horas para crear una web. Dedicar muchos esfuerzos al preparar un maratón. O cuadrar horarios imposibles para aprender una lengua que nos servirá para viajar por el mundo. Muchos y muchos esfuerzos, superiores a tareas más fáciles y rentables que nos dan una pereza enorme. ¿Cuál es la diferencia entonces? Pues que  la procedencia de nuestra motivación proviene de nosotros mismos. Aparece la motivación que los expertos denominan motivación intrínseca.  La realmente efectiva. La que funciona a largo plazo. Y la que mujer resultados por encima de nuestras expectativas.

Con esto quiero decir que no nos tenemos que limitar a plantear ejercicios a los chicos. Tenemos que entender realmente cuáles son sus inquietudes. Tenemos que procurar que entiendan lo que están haciendo. Y darle muestras a los chicos que mejoran. Hay que pensar que en muchos casos nos encontramos con niños que su evolución es a muy largo plazo. O que estamos trabajando porque mantengan los niveles de salud actual. Casos crónicos que necesitan nuevos escenarios en su vida diaria para romper dinámicas negativas y oxigenar su cerebro. Y es en este punto, donde la actividad física y el deporte pueden abrirnos un enorme abanico de oportunidades para conseguir este ambicioso objetivo. Y lo mejor, hacerlo en un entorno grupal donde los niños y adolescentes puedan compartir sus experiencias. Complementando y creando sinergias con todos los procesos de rehabilitación que realizan los niños.

Antes de empezar a trabajar tenemos que motivar. Si motivamos la tarea de todos los agentes que acompañan el niño será mucho más fácil. Y seguramente recibiremos gratas sorpresas. La motivación no suma, la motivación multiplica los resultados de nuestro trabajo. Si somos capaces de hacer esto a lo largo de todo el proceso (remarco proceso puesto que este no tiene fin)  el único feedback que tendremos que dar es que descansen un rato. Puesto que en vez de diez repeticiones seguramente   harán catorce. Y esta última frase, no es un bonito final por un discurso. Es una grata sorpresa que me llevé al mirar las cosas de una manera diferente.

Jordi Sansabrià Ribatallada

Lincenciado en Ciencias Física y del Deporte

Col.52440

EL FACTOR MOTIVACIÓ

“Mama per què he d’anar a rehabilitació?” Aquesta és una pregunta que he sentit moltes vegades des de que vaig començar en el món de la discapacitat. Davant aquesta qüestió, incomoda en molts casos, la resposta per part dels pares normalment agafa dos camins: el de felicitar-lo perquè està treballant molt bé i encoratjar-lo a seguir. O el de renyar-lo i obligar-lo a anar-hi perquè és bo per ell. Raons per les que normalment els nens acaben accedint (sobretot si són petits) a continuar amb el procés. I és en aquest punt on jo hem faig una pregunta: realment el nen/a a partir d’aquests dos estímuls està realment motivat per a continuar? És efectiu a llarg termini la tasca que estem realitzant? Jo en un principi creia que si, però la realitat m’està demostrant que anava molt equivocat.

He vist nois que han treballat perfectament tota la seva infantesa, però que un cop finalitzava el seu pas per rehabilitació arribaven a l’edat adulta i s’abandonaven deixant de cuidar-se. I el més greu es que saben com fer-ho i ho han fet tota la vida! O nois i  noies que al marca’ls-hi una tasca de deu repeticions d’un exercici concret, si poden en comptes de deu en fan vuit. Per què passa això? Si és molt bo per ells i tenen els millors professionals al seu servei. La resposta és perquè realment no estaven motivats. Més ben dit, la seva motivació no era la correcta ja que aquesta venia de fora. I un cop desapareixia l’estímul per part del seu entorn aquesta s’acabava evaporant.

Pensem un moment el focus en nosaltres mateixos. Quan fem una cosa sense importar-nos el temps a dedicar o el difícil i dur que arribi a ser? Quant realitzem una tasca connectant totalment amb ella i perdent el món de vista?... La resposta que ens ve al cap segurament es quan fem el que ens agrada. Quant fem coses que ens motiven. I aquí es quan jo faig la segona pregunta: Algú ens ho ha de dir? Algú ens ha d’animar o renyar? La resposta crec que és clara. Un NO ben gros.

Som capaços de dedicar moltes hores per a crear una web. Dedicar molts esforços en preparar una marató. O quadrar horaris impossibles per aprendre una llengua que ens servirà per viatjar per el món. Esforços molt i molts superiors a tasques més fàcils i rendibles que ens fan una mandra enorme. Quina és la diferència llavors? Doncs que  la procedència de la nostra motivació prové de nosaltres mateixos. Apareix la motivació que els experts anomenen motivació intrínseca.  La realment efectiva. La que funciona a llarg termini. I la que dona resultats per sobre les nostres expectatives.

Amb això vull dir que no ens hem de limitar a plantejar exercicis als nois. Hem d’entendre realment quines són les seves inquietuds.

Hem de procurar que entenguin el que estan fent. I dóna’ls-hi mostres als nois que milloren. Cal pensar que en molts casos ens trobem amb casos que la seva evolució és a molt llarg termini. O que estem treballant perquè mantinguin els nivells de salut actuals. Casos crònics que necessiten nous escenaris en la seva vida diària per a trencar dinàmiques negatives i oxigenar el seu cervell. I és en aquest punt on l’activitat física i l’esport poden obrir-nos un enorme ventall d’oportunitats per aconseguir aquest ambiciós objectiu. I el que és millor, fer-ho en un entorn grupal on els nens i adolescents puguin compartir les seves experiències. Complementant i creant sinèrgies amb tots els processos de rehabilitació que realitzen els infants.

Abans de començar a treballar hem de motivar. Si motivem la tasca de tots els agents que acompanyen el nen serà molt més fàcil. I segurament rebrem grates sorpreses. La motivació no suma, la motivació multiplica els resultats de la nostra feina. Si som capaços de fer això al llarg de tot el procés (remarco procés ja que aquest no té fi)  l’únic feedback que haurem de donar és que descansin una estona. Ja que en comptes de deu repeticions segurament  en faran catorze. I aquesta última frase, no és un bonic final per un discurs. És una grata sorpresa que em vaig emportar al mirar les coses d’una manera diferent.

Jordi Sansabrià Ribatallada

Lincenciado en Ciencias Física y del Deporte

Col.52440

Avui entrevistem a la Rosa Mari  mare del Joel i socia beneficiaria de l’associació per parlar de com han viscut la família i l’entorn més proper el procés de tractament del Joel pel que fa a la neurorehabilitació de l’hemiplegia.

Hola Rosa! Primer de tot moltes gràcies per concedir-nos aquesta entrevista. Per poder-nos situar ens podries explicar com va ser el moment en que vareu observar signes d’alarma en el Joel  fins que vareu obtenir un diagnòstic per part de l’equip mèdic.

El Joel als 8 mesos va començar a tenir petites crisis epilèptiques que nosaltres no en teníem coneixement, després d’estar ingressats a l’Hospital Sant Joan Déu  de Barcelona on van realitzar-li un TAC , van observar que hi havia un petita taca a l’hemisferi esquerre del ser cervell. El moment del diagnòstic va ser mol dur perquè no teníem coneixement de l’hemiplegia  i l’equip de neurologia ens va  informar que tindria una afectació en el seu costat dret del cos i que no sabien l’abast de quines serien les seqüeles a nivell motor, cognitiu i de comunicació.

I una vegada diagnosticat quin tipus de  tractament va iniciar?

Un cop diagnosticat va iniciar estimulació a l’àrea de neonats i  posteriorment dos cops per setmana al CDIAP  fins els 6 anys.  En aquells moment en  Joel no es deixava tocar la seva extremitat superior dreta i, a poc a poc,  amb l’ajuda dels professionals van poder intervenir en millorar la funcionalitat del braç i de la cama dreta.

En algun moment us vareu plantejar buscar alternatives de tractaments? A part del CDIAP  heu realitzat tractament en altres centres de la vostra zona?

No ens vam plantejar buscar alternatives, no perquè no volguéssim o perquè no l’hi fes falta, sinó perquè als voltants de casa no teníem cap servei on poder portar el nostre fill. I com que el Joel ja tenia mes de 6 anys ja estava exclòs del tots els centres de tractament regits per la seguretat social que estableix la santiat pública a Catalunya. 

Durant tot aquest procés vareu realitzar canvis i adaptacions en les activitats de la vida diària a casa i al seu entorn?

No vam haver de fer molts canvis a la nostra vida, era el primer fill  i el segon net de la família, va créixer fent vida normal. Si que al moment de caminar com que tenia moltes caigudes se l’hi va posar un casc per evitar cops al cap perquè queia d’esquena.  Però a part d’això no vam fer cap adaptació concreta. De seguida em vaig quedar embarassada  d’ un segon fill i al poder créixer junts els dos germans  va ajudar molt al Joel aconseguir noves habilitats motrius com el caminar.

  

I a l’entorn d’amics i escola?  

A l’escola i amb els  amics hem tingut molta sort, de seguida vam poder escolaritzar-lo quan tocava i dels 3 a 6 anys va anar a la mateixa escola. A primer de primària va iniciar  l’escola compartida entre escola ordinària i especial perquè tingués la coherència d’un lloc i de l’altre. A l’escola ordinària l’adaptació va ser molt bona tant que  la persona de consergeria l’hi va fer un seient de guix per poder seure. Els companys sempre l’han ajudat  i integrat en les seves activitats.

Ara amb 13 anys com és el Joel? Com ho viviu vosaltres?

Actualment continua sent molt negatiu, la mà dreta l’utilitza quant ell vol. El dia a dia, ell és autònom per menjar, vestir, dutxar-se... i realitza diferents esports com el futbol o tennis adaptat. Té mancança a nivell cognitiu i a dia d’avui no sabem si no sap o no vol saber les coses i en aquest aspecte és mes complicat.

Nosaltres ho portem bé tenint en compte que te 13 anys en plena adolescència te moments bons i dolents, a vegades està molt content i eufòric o  s’enfada i molt, però creiem que ja son coses de l’edat.

En aquest punt quins tractaments està realitzant actualment? Com valoreu tot aquest camí fins a dia d’avui?

El recorregut fins a dia d’avui el valorem molt positivament sobretot l’evolució fins als 6 anys ja que l’estimulació precoç al CDIAP de l’Hospital Sant Joan de Déu va ser molt favorable.

Personalment penso que hi ha un buit de possibilitats de rehabilitació a partir dels 5 anys un cop se’ls hi acaba el CDIAP,  ja que moltes famílies no tenen els recursos o la facilitat d’accedir a programes de neurorehabilitació  i que moltes vegades són difícils de compaginar amb la vida familiar.

Actualment el Joel assisteix a l’Associació Pequitos CEIAP on realitza sessions de neuropsicologia, logopèdia, fisioteràpia i esport adaptat en un mateix lloc i amb un equip interdisciplinari especialitzat en lesions neurològiques. 

JOCS I ACTIVITATS PER ESTIMULAR LES HABILITATS MOTRIUS I SENSORIALS  DE NENS/ES AMB HEMIPLEGIA

Avui la nostra fisioterapeuta comparteix propostes de jocs i activitats per estimular  les habilitats motrius i sensorials  de nens i nenes amb hemiplegia i així poder realitzar-les a casa.  En primer lloc parlarem de com estimular a infants de 0 a 1 any i en segon lloc activitats i rutines per infants a partir de l’any.

En totes les pautes de jocs i d’estimulació proposades sempre respectarem el nen i adaptarem les activitats en funció de les seves capacitats i moment evolutiu en que es trobi.

Aquestes propostes tenen com a objectiu guiar aquelles famílies que tenen nens/es amb hemiplegia i en cas de dubte o senyal d’alerta consultin als professionals de referència.

Infants de 0 a 1 any

1. Potenciar que miri cap al costat hemiplègic. Per exemple en el cotxet,llit posar els jocs al costat hemiplègic.
2. Portar les mans a la boca i tocar-se els peus amb les mans: mà dreta- peu esquerre, i al revés. Podeu posar una tovallola petita per pujar la zona lumbar i així tingui més facilitat per tocar-se els peus.
3. Potenciar la obertura de la mà: en la posició de cara a baix al llit, “rulo” o pilota.
4. Treballar els voltejos de cara amunt a cara avall i al revés amb l’ajuda d’una joguina. El volteig sobre costat sa tindrà més dificultat en passar el braç hemiplègic i l’acompanyarem amb les nostres mans des de l’espatlla. I el volteig sobre el costat hemiplègic,per evitar que se l’hi quedi sota el seu cos, l’ajudarem a que l’estiri.
5. Deixar joguines per sobre el seu cap perquè estiri els braços.
6. Assentat quant estigui preparat col·locar objectes en diferents distàncies perquè hagi de separar els braços del seu cos i estirar-los.
7. Estirat cara avall sobre les nostres cames, “rulo” o el terra oferir les joguines en diferents alçades i posicions
8. Assentat sobre la vostres cames, vigilant que recolzi les plantes dels peus, fent que el nen s’aixequi i s’inclini cap endavant.
9. Mobilitzacions i estiraments a les extremitats inferiors i superiors proporcionant moviment i obertura. Els moviments seran lents i  suaus.
10. Jocs de mans, cançons, textures, joguines de diferents mides i pes. Potenciarem la mà afectada però també la manipulació bimanual , obrir ampolles, jugar a pilota,etc.
11. Música: tocar instruments com el tambor, piano, maraca,etc.
12. Jugar amb un globus estirat cara amunt.
13. Posar gomets a la mà i peu hemiplègic perquè se’l vagi a buscar i tocar.
14. A través del massatge amb esponges o amb crema busquem l’extensió dels dits per sobre el seu peu (la direcció del moviment serà des de la punta dels dits fins al genoll). Per relaxar la musculatura posterior de la cama les nostres mans baixaran des de sota el plec del genoll fins el taló.

Infants a partir de l’any de vida

Extremitat superior

1. Jocs de mans, cançons, textures, joguines de diferents mides i pes. Potenciarem la mà afectada però també la manipulació bimanual , obrir ampolles, jugar a pilota.
2. Tocar instruments: caixa, tambor, piano, maraca,etc.
3. Joc de cartes: posar-les a la taula i girar-les, agafar-les amb la mà hemiplègica amb l’ajuda de l’altre.
4. Jocs amb pilota amb les dues mans; passar-nos la pilota, encistellar,etc.
5. Jugar a tenis amb una raqueta o pala de baix  pes.
6. Pentinar, rentar dents, rentar mans i eixugar-se amb la tovallola amb les dues mans.
7. Cartolina a la paret: enganxar gomets, pintar amb pintura de dits, pinzell gruixut,etc.
8. Jugar amb plastilina amb plantilles per fer formes, rodet,etc.
9. Trencar papers de colors i enganxar-los en un paper.
10. Fer torres amb caixes de cartó, jocs de fusta,etc.
11. Ajudar a parar i desparar la taula acompanyant amb les dues mans.
12. Assentat posar objectes als costat  i a posterior perquè tingui que estirar el braç.
13. Treball habilitats manuals: Posar i treure objectes de diferents mides en una caixa,  fer boles i estirar plastilina, posar i treure pinces de roba, fer boles de paper, treure mocadors de paper d’una caixa, obrir i tancar ampolla,etc

Extremitat inferior

1. A través del massatge amb esponges o amb crema busquem l’extensió dels dits per sobre el seu peu (la direcció del moviment serà des de la punta dels dits fins al genoll). Per relaxar la musculatura posterior de la cama les nostres mans baixaran des de sota el plec del genoll fins el taló.
2. Caminar de costat, endarrere, sobre els seus talons, pujar i baixar escales i rampes,etc.
3. Assentat a una cadira o tamboret passar-nos pilota amb els peus sense aixecar el taló perquè estiri els dits.
4. Posar una marca a la paret i que intenti tocar-la amb el peu.
5. Ajuntar els peus i intentar saltar des d’un petit esglaó.
6. Caminar per sobre dos línea que estiguin juntes o més separades.
7. Caminar lent i ràpid jugant amb les velocitats.

Avui hem pogut parlar amb en Toni Vich, psicòleg col•legiat al Col•legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya amb una dilatada experiència en el sector clínic en diferents unitats i serveis clínics com la Unitat de Teràpia de Conducta de la Universitat de Barcelona. Actualment, està desenvolupant el projecte 3Ó: Promoció, Formació i Prevenció, dirigit a joves i adolescents d’instituts de Mallorca, la seva ciutat, i ens ha atès a la seva consulta per parlar sobre aquest projecte i altres assumptes relacionats amb la població a qui va dirigit, els adolescents.

Abans de començar, parla’ns una mica del teu projecte 3Ó.
Des de fa molt de temps vèiem que era un projecte necessari, està dirigit a joves i adolescents dins d’un àmbit educatiu –escoles, instituts-. Tracta de promoció, prevenció i formació en diferents àmbits: sexualitat, violència de gènere, abús de drogues, ús d’internet... tot això englobat des d’una perspectiva no tant informativa sinó més d’experiència, mitjançant, per exemple, tècniques teatrals.

Com són els adolescents d’avui en dia? En què es diferencien dels de generacions anteriors?
Crec que el principal factor diferencial és la forma de relacionar-se i comunicar-se entre ells mateixos, i com es van modelant no només en base als professors, pares i amics propers sinó també amb moltes altres visions de gent d’arreu del món.

Quines creus que són les principals fonts d’estrès per a un adolescent avui en dia?
Penso que avui en dia a l’adolescent se li exigeix tenir una actitud que no li pertoca a la seva edat. Veiem que a les xarxes socials, des dels 12 anys, es preocupen per coses que no es corresponen a la seva edat, com per exemple la parella, la sexualitat, donar una aparença molt més adulta, l’alimentació... en definitiva, una gran font d’estrès és la pressió per donar una imatge més adulta del que els hi pertoca.
També crec que estan sobre-informats, estan connectats constantment amb tot el món i no es centren tant en gaudir del que fan sinó en mostrar el que fan. Aquesta sobre-informació també és perillosa perquè no tenen una capacitat de filtrar quina informació és verídica i quina no.

Què creus que poden fer els pares per afavorir que la relació amb els seus fills i filles adolescents sigui el millor possible?
Passar més temps amb ells. La majoria de pares no passa el temps que toca amb els seus fills. S’ha de fer activitats amb ells, els pares són la principal font de modelatge. Sovint poden caure en deixar el nen amb la tele o la Tablet, però aquestes fonts mai són tan estimulants com el temps passat amb els pares. Està clar que les jornades laborals dels pares ho dificulten, també els horaris dels nens, però encara així s’ha de trobar la manera de passar temps junts, sense caure lògicament en la sobreprotecció o l’absorció.

I a l’institut, què poden fer els mestres per afavorir un ambient educatiu a l’aula?
El problema és que això no depèn tant dels mestres com del pla educatiu, de la zona geogràfica de l’institut i la cultura de la zona... no crec que el mestre tingui tanta responsabilitat en l’ambient educatiu de l’aula. Penso que s’ha de seguir investigant nous models d’educació, mirar de trencar alguns esquemes tradicionals i buscar mètodes que busquin més la implicació activa de l’alumne en la classe. No obstant, no és menys cert que amb classes de molts alumnes i altres circumstàncies que ho dificulten, el professor tindrà difícil afavorir un clima d’aprenentatge desitjable a l’aula.

Parlem d’un tema molt important: hi ha alguna manera de detenir el bullying?
Jo crec que el bullying és un concepte més emprat del que deuria. Hi ha baralles puntuals i conflictes que són normals en aquestes edats, fins i tot són necessàries pel creixement personal. El bullying seria una repetició significativa de conflictes on hi ha submissió per una de les parts, un assetjament freqüent i unidireccional. Crec que sí podem fer alguna cosa amb això; els agressors ho fan sovint perquè ho han vist a casa o per canalitzar les seves emocions, i s’ha de treballar amb aquests adolescents i les seves famílies, però també hi ha una gran feina a fer en la majoria silenciosa, els companys que veuen aquests comportaments (sense rebre’ls) i no diuen res. A aquestes persones no se les ha tingut en compte i crec que aquí podem incidir molt. Crec que ho podem reduir, no sé si al 100%, però sí reduir-ho. Les escoles estan conscienciades i entre tots podem fer una bona feina: pares, alumnes, professors.

I què en penses de l’ús de les xarxes socials en l’adolescència?
La tecnologia és bona perquè permet estar en contacte amb els amics, establir més vincles socials (encara que puguin ser més o menys superficials), parlar més obertament, compartir opinions... però l’ús que se’n fa és la qüestió a tractar. Crec que mai s’ha de prohibir utilitzar aquesta tecnologia a l’adolescent, perquè vivim en un món que funciona així i no podem privar al jove d’aquests recursos, però hem d’educar des de petits als nens a utilitzar tota aquesta tecnologia. Els pares han d’acompanyar als nens en els inicis de l’ús de l’ordinador, les xarxes, els videojocs... i transmetre com utilitzar-los de manera responsable. Si un jove entra en aquest món sense cap tipus de supervisió o educació, serà molt vulnerable: la privacitat, l’ús excessiu... són perills reals i se’ls ha de fer conscients, sobretot que no tota la seva vida ha de ser pública i que ell ha de decidir quines parts conservar en la privacitat.

L’alcohol, el tabac, les drogues... estan al corrent dels seus efectes nocius i encara així molts fan un ús abusiu d’aquestes substàncies. ¿Es pot fer alguna cosa al respecte?
Crec que molts creuen que ho saben, tot això, però no ho saben realment. N’han sentit parlar i amb això creuen que són experts. Un dels errors és sobreinformar els adolescents sobre aquests temes. Fins ara, s’ha apostat molt per xerrades, conferències... i aquest tipus d’informació s’adquireix d’una manera superficial, amb poca implicació per la seva part. Jo crec que s’ha de formar, no només informar. S’ha de buscar una manera més emocional i experiencial de transmetre aquests coneixements. La DGT ja fa campanyes molt agressives per conscienciar de les conseqüències de l’ús de l’alcohol... i crec que han estat efectives, el consum s’ha reduït molt. Hem d’ensenyar a diferenciar entre fer un consum raonable i fer un ús excessiu, no val de res prohibir. L’ús responsable és possible si hi ha una bona base d’autoestima i altres aspectes psicològics que s’han de treballar des de petit.

En l’àmbit sexual, estàs d’acord amb que una educació sexual oberta i natural afavoreix que el desenvolupament dels adolescents en aquesta faceta sigui el desitjable?
Totalment. Una comunicació oberta de la sexualitat no implica disposar tota la informació referent a la sexualitat. Els pares han de generar la confiança suficient per poder tractar aquests temes, perquè si no parlen amb els pares d’això ho faran amb els amics, i molt probablement la informació que utilitzin no serà del tot fiable i podrà donar lloc a problemes.

Ja per acabar, què penses de l’orientació acadèmica-professional que es fa als adolescents durant l’etapa de l’institut?
Crec que és bastant deficient. Penso que els adolescents tenen una imatge idealitzada dels estudis universitaris basada en persones famoses que s’hi dediquen. Com el sistema educatiu no potencia les competències individuals des de petits, molts adolescents no saben què se’ls hi dóna bé i què no. Hi ha instituts que fan triar amb 14 o 15 anys entre un itinerari de lletres o de ciències. ¿Ja estàs preparat per saber quin itinerari triar? L’orientació que et donen sovint no és més que una xerrada o un tríptic, ho trobo insuficient. A més, hi ha la pressió per estudiar una carrera universitària, i és una evidència que no tothom ha de triar aquesta opció i que hi ha alternatives que poden tenir molta sortida laboral.

L'Alina té 12 anys i ja està a les portes de l'adolescència. Diu que sap molt bé de què va tot això de l'adolescència, perquè li han explicat i perquè té un germà gran que està passant per aquesta fase.

En aquest vídeo, l'Alina ens dóna la seva opinió respecte alguns aspectes fonamentals de l'adolescència: els amics, els pares, la visió d'un mateix... I ens dóna enriquidora visió al parlar del que li preocupa d'aquesta etapa en la que està a punt d'entrar amb la que segur que tots ens podem sentir identificats.

¿Qué piensan los adolescentes? ¿A que retos se enfrentan?

ALGUNOS RETOS DE LOS ADOLESCENTES

Mónica, Joan y Albert son tres jóvenes de 14 años que cursan 3º de la ESO en una escuela de Badalona. Son buenos estudiantes y dedican su tiempo libre al deporte, estudiar inglés y quedar con sus amigos. Aparentemente, son adolescentes felices con estilos de vida saludables y bien dirigidos, seguramente fruto del esfuerzo de sus respectivos padres por ofrecerles una buena educación desde pequeños.

Con todo, charlar con ellos acerca de la etapa vital que están viviendo sirve para darse cuenta que hasta los adolescentes más estables, aquellos que no encajan con el estereotipo que la sociedad tiene de los jóvenes de entre 12 y 18 años aproximadamente, saben muy bien a qué retos se enfrentan en esta fase de su vida y experimentan numerosas presiones por encajar y prosperar entre sus iguales. Estos son algunos de estos retos:

Encaja con los demás

Ser diferente es un riesgo que no nos podemos permitir, porque nos expone demasiado y podemos ser objeto de burlas, de insultos… Hemos de vestir, hablar, pensar y actuar como la mayoría de nuestros iguales, porque sólo así seremos aceptados como uno más de grupo y sólo entonces podremos aspirar a la tan ansiada popularidad. Ser popular parece la fórmula del éxito, la manera definitiva para conseguir todo lo demás.

Define tu identidad

¿Quiénes somos? ¿Qué nos gusta, qué no nos gusta? Aunque deseamos parecernos a los demás, no podemos negar que también queremos saber qué nos hace diferentes. La música, los hobbies, la ropa, el estilo… son cosas que tenemos que explorar para definir quiénes somos. Los hay que arriesgarán con estilos atrevidos y harán de ellos su sello de identidad, mientras que otros decidirán ser más conservadores y mantener un estilo estándar.

Deja de depender de tus padres

¡Ya no somos niños! Nuestros padres nos quieren, sí, pero no parecen entender muy bien que ahora ya tenemos edad para tomar nuestras propias decisiones, aunque les parezcan equivocadas. Es difícil mantener el equilibrio entre ser como tenemos que ser para encajar y ser como nuestros padres quieren que seamos… Y este reto nos supone a menudo discusiones o ambientes tensos con nuestros seres queridos. Ojalá simplemente entendiesen que necesitamos libertad y nos la concediesen.

¡Aprueba el curso!

No podemos dejar los estudios olvidados, o repetiremos curso. Por si no fueran pocas las preocupaciones que ya tenemos, el instituto nos pone una presión importante con exámenes y trabajos constantes. Y si dedicas mucho tiempo a estudiar, no tendrás tiempo para todo lo demás: amistades, fiestas, experiencias… ¿cuándo harás todo esto si no lo haces ahora? Detrás de este reto están las expectativas de nuestros padres, que quieren que tengamos largas y prósperas carreras profesionales… ¡cuando la mayoría de nosotros no tenemos ni idea de qué queremos hacer el mes que viene, cómo vamos a saber qué querremos hacer después del instituto!

Piensa en novios/as

Comenzamos a notar la presión por fijarnos en los demás en un sentido diferente al de la amistad. Y también notamos la presión por ser atractivos para los demás, ser considerados potenciales parejas. Y ser atractivo con un cuerpo que cambia día a día no es precisamente fácil… los hay que dedican a este reto muchísimos esfuerzos y otros, en cambio, se inhiben y prefieren dejarlo para más adelante. ¡Pero la presión es la misma para todos!

Conoce el mundo de los adultos

De pronto, muchas experiencias que hace un tiempo parecían prohibidas se presentan al alcance de nuestra mano: las fiestas, las drogas, el sexo, el alcohol… La curiosidad por experimentar estas cosas es difícil de contener, y aunque nos hayan advertido de las consecuencias, la mayoría de nosotros deseamos probarlas en primera persona para saber lo que se siente. Y no podemos negar que atreverse a experimentar es otra manera de ganarse el respeto de nuestros semejantes y ser popular.